Quantcast
Channel: Marta Delclòs
Viewing all 54 articles
Browse latest View live

August Sander Archive ( II).

0
0





















Cleaning Woman. Cologne, 1927



















Child. Westerfald, 1926






















Ash Wednesday Carnival, 1930.






















Blacksmiths, 1926.






















Circus Usherettes with programs, 1930

Rostro del tiempo. August Sander

0
0
















"Su obra entera está construida a base de siete grupos que corresponden al orden social existente y deberá ser publicada en unas cuarente y cinco carpetas, con doce fotografías cada una".
Alfred Döblin.

Japanese Youth in revolt, 1964. Michel Rougier.

0
0


















































 





































































In 1964, LIFE photographer Michael Rougier (left, on assignment in Tokyo) and correspondent Robert Morse spent time documenting one Japanese generation’s age of revolt, and came away with an astonishingly intimate, frequently unsettling portrait of teenagers hurtling willfully toward oblivion.
In Rougier’s photographs — pictures that seem to breathe, at once, a reckless energy and an acute despair — we don’t merely glimpse kids pushing the boundaries of rebellion. Instead, we’re offered the rare and disquieting gift of complicity: this generation of lost boys and girls, Rougier’s pictures suggest, is trying to tell us something — something reproachful and perplexing — about the world we’ve made. Or rather, the world that we’ve broken.
The teens and other young adults portrayed in Rougier’s pictures, Morse noted in a 1964 LIFE special issue on Japan (where some of these images first appeared), are “part of a phenomenon long familiar in countries of the Western world: a rebellious younger generation, a bitter and poignant minority breaking from [its] country’s past.”

John Coltrane. Blue Train. ( Full album).

ARXIU JOAQUIM GOMIS ( II )

0
0
Castelldefels. c.1940 © Hereus de Joaquim Gomis, Fundació Joan Miró. Barcelona

   
Barcelona. Unpublished Photoscope-3 © Hereus de Joaquim Gomis, Fundació Joan Miró.

        
 Barcelona. Unpublished Photoscope-2 © Hereus de Joaquim Gomis, Fundació Joan Miró.


                                      Barcelona. Unpublished Photoscope-1 © Hereus de Joaquim Gomis, Fundació Joan Miró.















                                          Barcelona. Unpublished Photoscope-4 © Hereus de Joaquim Gomis, Fundació Joan Miró. 

ARXIU JOAQUIM GOMIS. ( I )

ES VENEN NÚVOLS!. Marta Delclòs.

0
0

Publicat al CULTURA/S, La Vanguardia, 3 d'octubre de 2012.

El model de crisi actual i la seva especial incidènia en l'àmbit artístic, obliga a pensar noves estratègies d'acció. Algunes de les més suggeridores estan apareixent entorn de les xarxes socials, veritables camps d'activisme social i cultural. Xavier Puigmartí és un artista de Facebook. Cansat de treballar a l'estudi pintant i dibuixant, però amb poques possibilitats de mostrar els seus treballs, va decidir utilitzar aquest espai com a galeria virtual. Un museu imaginari per on desfilen les seves obres, paisatges d'una bellesa i una plasticitat gairebé màgica, amb cel i núvols, on en ocasions apareix Còsmic, personatge que ha creat, irreverent i subversiu, a través del qual s'expressa. En Còsmic, com el seu creador, viu entre Barcelona i Egipte i li agrada compartir aventures amb els seus amics de Facebook, un itinerari estètic i polític, a través del qual ha creat una comunitat artística visual.Tanmateix, la gran visibiitat de la xarxa contrasta amb les seves escasses possibilitats econòmiques. Una inquietud que en Còsmic va passar als seus amics, molest perquè ningú no es prenia seriosament aquest problema. Doncs si no hi ha diners- va declarar amb la desimboltura habitual- caldrà vendre núvols. La idea va sorgir veient els aparadors de les botiques del Caire on va descobrir als vidres núvols pintats d'un color molt especial: el blanc d'Espanya. Les imatges d'aquests núvols que tan s'assemblen als dels seus quadres, van se rla inspiració per crear una botiga de núvols. Ara, el mateix blanc sobresurt dels vidres d'un meravellós local al carrer Nou de Sant Francesc de Barcelona, on ha instal.lat aquesta botiga tan atípica. No és una exposició ni una galeria d'art, sinó una botiga magatzem on poder mostrar i vendre les obres. Un espai que parteix de la col.laboració entre artistes, per això en Còsmic s'ha buscat un soci en aquesta aventura, Manel Soria, de nom artístic Agrimensor Frikosal, que fotografia la llum de les estrelles. En Còsmic el va conèixer passejant-se per Facebook i, va descobrir en el seu meravellós cel estrellat, una germandat visual. Ara les seves obres conviuen en aquest espai, quadres de núvols petits i grans, dibuixos, fotografies de cel i estrelles, majestuoses però també senzilles, amb preus molt diveros, però, sobretot, realment assequibles. La intenció és democratizar el mercat de l'art. Perquè tos puguem ser-ne partíceps. Un xou puntual- del 16 fins al 20 d'octubre, on sens dube hi haurà en Còsmic, amfitrió indiscutible, amb els braços oberts cap a amunt, aquest gest que el caracteritza. El gest d'un activista cultural i polític.

AARON SISKIND. Harlem Document. 1932-1940

0
0
                                         
                                   
 
 
                                           
 
HarlemDocument, a compilation of fifty-two photographs of Harlem and its residents taken in the 1930s by Aaron Siskind, a white photographer working at the time with the New York Photo League, a left-leaning documentary photographic collective. Although several of Siskind's Photo League images were published in periodicals and displayed in exhibitions during the late 1930s and early 1940s, none of his League work was published in book form until the release of HarlemDocument in 1981. Siskind's images are accompanied by interviews, stories, and rhymes about life in 1930s Harlem collected independently of Siskind's project by four members of the Federal Writers' Project and incorporated into HarlemDocument for the 1981 publication. The book is divided loosely into five sections, on Harlem's businesses, children, religious and social organizations, entertainment culture, and domestic life. As a whole, the images create a loose narrative that moves from exterior street scenes to interior domestic settings, bringing us progressively farther "inside" the Harlem community. The tone of the photographs is generally dark, with rich shadows and sharp contrasts; compositionally, the images are relatively formal, still and stiff rather than candid.
J.Entin

the walls of Cairo- los muros de El Cairo. Xavier Puigimartí.

FREDERIC BALLELL. VIDA A LA RAMBLA, 1907-1908

EL GEST DEL FOTÒGRAF. Xavier Antich

0
0
Publicat a La Vanguardia, 19 d'Agost 2013

Una nit de tardor, a París, un personatge anomenat Auguste Dupin rep a casa seva una visita inesperada. És el prefecte de la policia, que reclama l'ajuda de Dupin. Un document ha estat robat de les estances reials: es tracta d’una carta que, si arriba a fer-se pública, provocarà un autèntic conflicte d’Estat. La qüestió és que la policia no ha estat capaç de trobar la carta, tot i saber amb seguretat qui ha estat el lladre. La cosa sembla fàcil: cal impedir que el lladre doni a la carta a un altre i, per això, abans, cal trobar-la. Amb aquest objectiu, la policia ha regirat, de dalt avall, tota la casa del lladre: mobles, calaixos, armaris, cadires, taules, matalassos i coixins; ha furgat a totes les juntures i espais buits, als interiors de tots els tubs i canonades, ha escrutat cada pulgada del seu habitatge. Però res de res: la carta no apareix.

Dupin, abans de visitar el lladre, ja sap que l’única forma d’amagar alguna cosa és no ocultar-la i deixar-la a la vista de tothom. I, de fet, és així com, passejant la mirada per la cambra principal de la casa del lladre, Dupin descobreix que la carta ha estat desada en un prestatge a sobre de la llar de foc, al davant dels ulls de tothom. Com segur que recorden, aquest és l'argument de La carta robada, un dels relats més magistrals d’Edgar Alan Poe.

Amb el temps, la carta robada ha esdevingut una autèntica metàfora: a la vista de tothom, però ningú no la veu. O millor: tothom la veu, però ningú no la mira. Només aquell que està convençut de què no hi ha res amagat sinó que tot és a la superfície esperant de ser mirat, acaba trobant-la. No és precisament això el que sempre han fet els grans fotògrafs? Benjamin va dir d'Atget, un dels pioners, que "fotografiava els carrers igual que es fotografia el lloc d'un delicte", és a dir: convertint-ho tot en indici o vestigi d'alguna cosa que ha de ser descoberta. I no és precisament això el que marca, de forma distintiva, la mirada dels fotògrafs que compten: fixar en una imatge allò que tothom veu, però que, en cert sentit, o ningú no mira o ningúno ha vist de la manera que la seva imatge fotogràfica ho dóna a veure?

El nostre món es caracteritza per una sobresaturació icònica. Mai no s'havien fet tantes fotografies com avui i mai, abans, no n'havien circulat tantes. L'entrecreuament d'imatge digital, telefonia mòbil i xarxes socials ha multiplicat la producció d'imatges i la seva circulació en unes dimensions que ningú, fa només una dècada, hauria gosat ni tan sols imaginar. I tanmateix, algunes fotografies continuen destacant-se en aquest magma incontrolat i incontrolable. N'hi ha sobretot de tres tipus: aquelles que, per a cadascun de nosaltres, tenen una significació personal, perquè estan lligades a la nostra experiència individual i privada. Aquelles altres que donen a veure un esdeveniment mediàticament rellevant i que concentren una atenció puntual privilegiada.I, finalment, aquelles altres imatges de la realitat que alguns fotògrafs, dotats d'un sentit visual singular i sovint d'una capacitat teòrica capaç de reflexionar sobre el mitjà, construeixen a partir de la superfície visible del nostre món com una interpretació d'allò que ens envolta. Són aquestes darreres les que, en sentit propi, tenen una dimensió pública, perquè articulen un espai en comú a partir d'allò que qualsevol pot reconèixer perquè en forma part.

 La setmana passada van morir dos fotògrafs extraordinaris, Oriol Maspons i Allan Sekula. De generacions i móns culturals diferents, tots dos van contribuir, de forma poderosa, i cadascun a la seva manera, a configurar la nostra mirada i, amb ella, la nostra percepció del món. Cap dels dos no va ser, com s'ha dit sobretot de Maspons, "cronista" deres: no es van limitar a posar en imatges les coses que passaven. Van fer alguna cosa més, molt més important i significativa, que els converteix, a tots dos, en imprescindibles: d'una banda, les seves imatges van ser una interpretació del seu món; i, d'una altra, aquestes mateixes imatges van contribuir a transformar-lo.

Maspons va fotografiar la pulsió de transformació que va recórrer les darreres dècades del franquisme, endevinant una modernització que desmentia l'obsolescència sociològica de la dictadura; algunes de les seves imatges van contribuir a modernitzar una societat que es desempallegava de la ranciesa i la misèria moral. Sekula, per la seva part, va posar en imatge, com potser ningú no ha fet, la geografia i alguns mecanismes del capitalisme global tal com es manifesten en certs espais que ningú no veu ni mira; i al mateix temps,ha contribuït al moviment alterglobalitzador, habitualment criminalitzat pels mitjans de comunicació, amb algunes de les imatges més belles i dures (Waiting for Tear Gas) d'aquesta ambició utòpica que nodreix el millor impuls emancipador d'una generació crítica i compromesa disposada a canviar el món.

Quan era un nen, li preguntaven a Yehudi Menuhin com s’ho feia, amb uns dits tan petits, per executar partitures de tantíssima dificultat. La resposta de Menuhin era genial: ben senzill, deia, només poso els dits... en el lloc adequat. Cartier-Bresson, quan li preguntaven com havia pogut fer alguna fotografia detereminada, també, a la seva manera, contestava com Menuhin, però, amb un simple gest. "Que com ho he fet? Així". I plegava el dit índex amb el gest de disparar la càmara.

Maspons, Sekula: o com aquest minúscul, insignificant gest, arriba a esdevenir un gest ètic i polític. "Fotografies", les seves? No només. Aquesta és la seva grandesa.

                                   Puertollano, 1963. Oriol Maspons
 Waiting for tear gas, 1999. Allan Sekula

EL RAVAL. Hans Peter Feldmann. 2007

Perifèries Urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona, 1947-1985.

0
0



















Tramvia en un barri de la perifèria, Xavier Miserachs. © Hereves de Xavier Miserachs. Col·lecció MACBA. Fons Xavier Miserachs 1962.

En el marc del Laboratori MUHBA, aquesta instal·lació forma part d’un projecte de treball de llarga durada del Museu d’Història de Barcelona sobre la construcció de la imatge urbana de Barcelona. La primera visió de la ciutat que s’expandia malgrat la difícil postguerra la van construir els fotògrafs; més que una voluntat artística, era una voluntat de coneixement i una presa de posició cívica. El retrat de la Barcelona del creixement sense democràcia fou seguit després per les paraules dels escriptors i dels analistes i pel compromís de l’actuació política, sindical, parroquial i veïnal clandestina. Però res de tot plegat hagués estat igual sense l’empenta i la sensibilitat d’una colla de joves que, càmera en mà, van construir, entre tots, la mirada sobre la Barcelona en expansió, des dels barris on la ciutat perdia el nom.  Algunes de les imatges que es mostren veuen la llum per primera vegada.

Amb fotografies de Pilar Aymerich, Juli Azcunce, Francesc Català-Roca, Ginés Cuesta, Pep Cunties, Pepe Encinas, J.M. Huertas Clavería, Manolo Laguillo, Jacques Léonard, Kim Manresa, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Custodia Moreno, Marta Povo, Pérez de Rozas, Humberto Rivas i Mariano Velasco.

Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona, 1947-1985és una proposta del MUHBA amb la col·laboració de l’AFB (Arxiu Fotogràfic de Barcelona), el COAC (Col·legi d’Arquitectes de Catalunya) i el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). 

De l’1 d’agost al 3 de Novembre del 2013 el Saló del Tinell del Museu d’Història de Barcelona,


IMATGES INSÒLITES. Xavier Antich

0
0

Publicat a La Vanguardia, 7 d'Agost de 2013.

"Primer van ser les imatges, després van venir les paraules i, finalment, l'acció." Amb aquestes provocatives paraules que esmenen alhora sant Joan i Goethe, presentava Joan Roca el darrer projecte del Museu d'Història de Barcelona ( MUHBA). Es tracta d'una fase més d'un llarg projecte al voltant de la construcció de la imatge urbana de Barcelona. No es tracta d'un seminari, ni d'una exposició ni d'un llibre, sino una projecció de 250 fotografies, de 17 fotògrafs, que es pot veure fins al 3 de novembre al Saló del Tinell de Barcelona ( entrada lliure). El títol és prou eloqüent: "Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom. Barcelona 1947-1985".

Després d'un treball de recerca impressionant pels arxius fotogràfics de la ciutat, que ja fa anys que dura, Marta Delclòs ha preparat una selecció d'imatges emocionants, en bona part inèdites, que ens acosten a un període, des de la posguerra fins als primers anys de la democràcia, que permet resseguir com la ciutat de Barcelona es va anar expandint més enllà dels seus marges. Es ben conegut que la ciutat de Barcelona ha anat produint, durant més de cent anys, un patrimoni fotogràfic d'una quantitat i qualitat més que rellevant. Però aquest patrimoni no sempre ha tingut ni la difusió ni el reconeixement que legítimament es mereix. D'altra banda, la imatge fotogràfica hegemònica de la ciutat ha menystingut la perifèria urbana, precisament a causa del caràcter difús i indefinit del seu territori, i de la naturalesa popular de les classes que l'habiten. Tanmateix, la conquesta de la imatge pròpia per part d'aquests barris, que encara no ho eren, ha anat en paral.lel a la conquesta de la ciutat pròpia, a l'ocupació democràtica de l'espai públic i a la construcció d'una identitat metropolitana no estereotipada. Per això, les fotografies que ara es mostren tenen una aura inaugural i una força insòlita: són fotografies, podria dir-se, d'exploració i també, m'atreviria a dir, de conquesta. A través de les imatges la ciutadania s'apropiava de la ciutat, en sentit radical. Es tractava de donar a veure el que, per a molts, era encara invisible. 

Els noms dels fotògrafs és suficient per justificar l'ambició del projecte i la rellevància dels resultats: Pilar Aymerich, Juli Azcunce, F.Català-Roca, Ginés Cuesta, Pep Cunties, Pepe Encinas, J.M. Huertas Claveria, Manolo Laguillo, Jacques Léonard, Kim Manresa, Oriol Maspons, Xavier Miserachs, Custodia Moreno, Marta Povo, Pérez de Rozas, Humberto Rivas, Mariano Velasco. Alguns dels noms propis del millor de la fotografia de Barcelona i altres, desconeguts fins ara, que mereixen la dignitat del reconeixment. Una recomanació: acostar-se fins al Saló del Tinell, seure en una cadira, obrir els ulls per assistir a una revelació i deixar-se endur per una projecció de fotografies que descobreix aspectes d'una ciutat que encara no ha estat reduïda a clixè. L'experiència, sens dubte, val la pena.

Imatge: Nen en un suburbi. 1954. F.Català-Roca .
Arxiu del Col.legi d'Arquitectes de Barcelona.

DOROTHEA LANGE. Mended Stockings, 1934.

0
0
               © Dorothea Lange, Mended Stockings, 1934

POETICA URBANA. Helen Lewitt.

PASOLINI A CAN TUNIS. Barcelona 1968

0
0
Ens aquesta fotografia, feta l’any 1968, podem veure Pier Paolo Pasolini amb els escriptors José Agustín Goytisolo (traductor dels guions d’Accattone i Mama Roma) i Salvador Clotas. Els tres amics passegen pel cementiri de Montjuïc de Barcelona. Als seus peus es poden veure les barraques del barri de Can Tunis. Foto: 1968. Col.lecció particular Julia Goytisolo. UAB.

BANYS DE SANT SEBASTIÀ, 1982. Manel Úbeda

0
0









Los Baños de San Sebastián, situados en el popular barrio barcelonés de la Barceloneta, fueron, a principios del Siglo XX, una zona acotada de baño de gran esplendor. Debido a problemas de concesiones y leyes urbanísticas, las instalaciones debían ser demolidas. Entre finales de los 70 y principios de los 80, ya no se podía realizar ningún tipo de reparación o restauración. Ello proporcionó a las instalaciones una fuerte atmósfera de abandono y decadencia, en la que se podía apreciar el esplendor de otras épocas.

A principios de los 80 una parte de las instalaciones fueron cerradas debido a su estado ruinoso y, finalmente, fueron demolidas aprovechando el cambio urbanístico en Barcelona de los Juegos Olímpicos de 1992.

Esta colección fue realizada durante el otoño de 1982.

BARCELONA, PERIFERIES URBANES. Cultura/s 18 de Desembre de 2013

Retratos de los límites de la ciudad.

0
0
    El periodista Josep Maria Huertas Claveria retrató Sant Adrià de Besós en 1969. J. M. Huertas 
    Claveria.

En un primer plano, mujeres con moño, pañuelo y abrigo oscuro cargan cestos camino a unos bloques de viviendas, esos enjambres de ladrillo de los barrios dormitorio que quedaban unidos con el centro por un tranvía llamado tanque, por ser el carro metálico que los llevaba a combatir a la fábrica. Esta fotografía, titulada 'Tramvia en un barri de la perifèria', fue captada en 1962 por Xavier Miserachs.Medio siglo después, esta imagen en blanco y negro ilustra el cartel de 'Perifèries urbanes, on la ciutat perdia el nom (Barcelona, 1947-1985)', una instalación fotográfica repleta de imágenes inéditas que se proyectan acompañadas de música gregoriana hasta el 3 de noviembre en el Saló del Tinell. «La primera visión de la ciudad que, a pesar de las dificultades de la postguerra, buscaba expandirse nos llega a través de los fotógrafos», explica Joan Roca, director del Museu d'Història de Barcelona (Muhba), que ha contado con la colaboración del Arxiu Fotogràfic de Barcelona, del Col.legi d'Arquitectes y del Museu d'Art Contemporani de Barcelona para recopilar los testimonios gráficos de la gran expansión urbanística que vivió Barcelona en la segunda mitad del siglo XX. Desde los años 50, en cada década nace una ronda que desarrolla la idea planteada de circunvalar la ciudad para reducir la presión del tráfico en el interior. Barrios como Montjuïc sufrieron una profunda transformación que los alejó de la marginalidad derivada de un pasado de vertederos, de barraquismo y de carencias sociales, que se muestra en esta selección fotográfica. La retrospectiva cuenta con obras de las cámaras analógicas de Humberto Rivas, Francesc Català Roca, Pepe Encinas, Jacques Léonard, Marta Povo, Pérez de Rozas, Francesca Vintró, Oriol Maspons, Ginés Cuesta, Kim Manresa, Pilar Aymerich, Josep Maria Huertas Claveria, Manolo Laguillo y Juli Azcunce.«Más que una voluntad artística, hubo un interés por documentar los nuevos territorios urbanizados con muchas carencias en los márgenes de Barcelona. Fueron testigos de un crecimiento sin democracia», argumenta Roca, que recuerda que durante el franquismo la palabra estaba prohibida. «Esas periferias tuvieron imágenes antes que nombre». Fue el caso de Nou Barris que, en el extremo norte de Barcelona, fue punto de acogida de una parte significativa de la inmigración obrera que llegó entre 1950 y 1960. Después, con la llegada de la transición, los fotógrafos fueron dejando de retratar los márgenes metropolitanos y sus crecientes polígonos. «Entonces los escritores, los analistas, los partidos políticos, las asociaciones de vecinos y las parroquias actuaron y lucharon por la dignidad y por la construcción de equipamientos en esos barrios surgidos en la periferia», enumera el director del Muhba, que ha trabajado en la concepción de este espacio museístico junto a la comisaria Marta Delclòs.

El museo ha emprendido una «extensa» búsqueda de material inédito por distintos archivos. «Muchas fotos ni se habían revelado. Gracias a Marta Delclòs, se han positivado imágenes, documentos excepcionales que nunca han visto la luz», destaca Roca. Las fotografías recorren la ciudad desde el núcleo antiguo a Poblenou, Nou Barris, Vall d'Hebron, la zona del Llobregat y Montjuïc para desvelar «la historia del proceso de la construcción de la ciudadanía y de la ciudad, de una época de asentamiento humano y de déficit urbano».

Cristina Savall. El Periódico 1 Agosto de 2013
Fotografia: 
El periodista Josep Maria Huertas Claveria retrató Sant Adrià de Besós en 1969. J. M. HUERTAS CLAVERIA
Viewing all 54 articles
Browse latest View live